Als herois republicans. Discurs d’Antoni M. Thomàs a l’homenatge a la República de Bunyola

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Reproduïm el parlament d’Antoni Maria Thomàs a l’homenatge a la República celebrat a Bunyola el 15 d’abril.


Se’ns diu: “No és hora de mirar cap al passat”. I és fals. Les víctimes del franquisme són presentes, segueixen vives en el record, de vegades encara dolorós. Demanen justícia. Molts dels seus familiars, als 78 anys de la Guerra civil que acabà amb la II República, encara no poden saber on són els cossos. Encara atrapen records entre els laberints de la memòria.

Rescatar la memòria de les víctimes de la repressió franquista té una finalitat restauradora. Necessitem rescatar la memòria des de la veritat, perquè tota convivència basada en l’amnèsia i no en els coneixements dels fets, pot acabar per ser fictícia. I ja se sap, que els pobles que ignoren el seu passat es veuen abocats a repetir-lo.

Una part de la nostra societat reclama allò més elemental: saber a on es troben, on plorar, on dignificar a la fi aquelles i aquells que els precediren i que moriren per les llibertats, part de les quals avui tenim. Però la Dreta proclama: “recordar el passat no serveix de res, recuperar la memòria històrica dur a reobrir les ferides”, per tant, “la memòria històrica ha de quedar tancada en la camissa de força de l’oblit o ha de restar, com una ficció, o com una mitologia”. Així s’entén que els historiadors no tinguin encara ara accés lliure a determinats arxius que ajudarien a avançar en el coneixements  i trobar noves víctimes del franquisme.

Se’ns diu: i les víctimes innocents de l’altre bàndol? I dic: Els seus familiars varen ser glorificats, compensats econòmicament. Alguns, lladres, es quedaren amb propietats dels vençuts. Altres, reberen pensions vitalícies, places de funcionaris…. Els morts dels vencedors varen poder ser plorats als cementiris, varen rebre homenatges públics, els seus noms escrits a les façanes de les esglésies, als carrers. Els vencedors de la Guerra civil varen poder explicar en 40 anys i de mil formes i maneres la seva versió de l’enfrontament: Varen ser 40 anys d’autèntic allau d’adoctrinament combinat amb el menyspreu social, la injúria, la calumnia i la persecució del vençut.

Se’ns diu:  “En totes les guerres hi ha morts”. Sí, però a Mallorca en concret tot just hi va haver 15 dies de front de guerra. I en canvi des del mateix 19 de juliol es començà a assassinar. S’assassinava, a les voreres dels camins i carreteres, es llançaven cossos als pous, a singles i penya-segats. Es torturava, s’apallissava, es violava, es castigava brutalment, s’exhibien presoners com a trofeus de caça. I una part de tanta repressió es perllongà al llarg dels anys de la postguerra, no calia aturar l’afany de revenja, de sang, de cobdícia, de barbàrie. I seguiren perseguint a tots aquells que s’oposaven a l’estat dictatorial sorgit del feixisme. Un número indeterminat de víctimes de la Guerra civil segueixen a innominades fosses, a desconeguts indrets. Es calcula que avui Espanya és, després de Cambodja, el país del món amb més fosses comunes: són més de 100.000 a l’Estat els que encara romanen desapareguts.

Sortosament aquí, la recent Llei autonòmica de fosses, un dels encerts legislatius més just i eficaç del nostre govern autonòmic, ha posat fil a l’agulla, i amb rigor i respecte, s’han obert ja unes primeres fosses en el Cementiri de Porreres, aquell indret que junt amb el cementiri de Son Coletes de Manacor, i el de Ciutat, va ser autèntic matador d’homes i dones republicanes durant els primers i atziacs mesos de la contesa civil. A Porreres, fins ara s’han pogut recuperar una cinquantena de cossos, s’ha començat a reparar la ignomínia.

I aquí on som ara, vora la fossa comuna, és on es llançaven els cossos dels assassinats, trobats al matí, a terra tacada per la sang ja seca, a les vores de la carretera de Sóller, tirats al torrent de Ca na Cili, al camí de Son Amar, al Camí de Caubet… segons ens relata l’excel·lent llibre de Xavier Margais. L’autòpsia determinava que tots havien patit hemorràgia cerebral, hemorràgia pulmonar… eufemismes per tal d’amagar els trets, els forats de les bales al cos, al cap.

I això mateix passava a tants d’indrets de l’illa, durant mesos, fins formar un gegantí caramull de cossos de jornalers, de treballadores i treballadors, de comerciants, de mestres d’escola, de professors, de metges, de dirigents sindicals de dirigents polítics, de batles, de regidors..

Parafrasejant l’autor Georges Bernanos l’escriptor francès, catòlic i de dretes, autor del llibre Els grans cementiris sota la Lluna, que denuncià la sagnant repressió franquista a Mallorca durant els primers mesos del cop d’Estat franquista:

“He vist travessar la Rambla de Ciutat, camions plens d’homes (…) Camions grisos de la pols del camí, també grisos els homes, asseguts de 4 en 4, molt quiets. Els horabaixes, a l’hora que tornaven del camp, a les nits, mentre dormien, els treien de les seves cases per a portar-los cap a la mort. Partien amb la camisa aferrada al cos per la suor. Els braços encara cansats pels treball del dia, deixant el plat de sopa sobre la taula (…). Eren homes que no havien matat ni ferit a ningú”.

(Per suposat que Bernanos va publicar el llibre a França l’any 1938, i al nostre país només es va publicar ben entrada la democràcia).

I tot es feia en nom de Crist, perquè l’Església beneïa els botxins cantant els te deums d’agraïment que arrabassaven d’arrel i amb sang i llàgrimes, tantes idees “malignes” de llibertat, d’igualtat, de fraternitat entre els homes i dones; perquè enviava els seus ministres a repartir benediccions finals als agonitzants, a peu dels paredons.

I mentre, funcionaven les nombroses Comissions de depuració, que requisaven bens, terrenys, cases, finques, que castigaven amb glops obligats d’oli de ricí a dones i homes “desafectes al Movimiento”; d’això se’n sap aquí a Bunyola, com a tants altres pobles de l’illa. Comissions moltes vegades formades per veïns que feia uns dies encara saludaven als ara vençuts i que ara manaven rapar els caps de dones que havien gosat gaudir dels drets igualitaris de la República, que expulsaven amestres d’escola, que delataven els que s’havien amagat, que negaven que tants i tants treballadores i treballadors trobessin feina, de manera que ben prest es va estendre per tota l’illa, junt amb una gran fam física, real, es va estendre com una boira grisa, gairebé negra: la paralitzant boira de la por.

El forense Francisco Etxeberría, que ha exhumat els cossos de la fossa del cementiri de Porreres, declarava fa poc: “No pot ser que encara hi hagi persones que quan parlen de Guerra civil i de la repressió ho facin amb por. No pot seguir existint aquesta por”, digué. Encara existeix?

I és que sobre aquesta por els vencedors acumularen més i més mentides de manera que la II República, que havia proclamat i estès els drets i les garanties dels ciutadans i ciutadanes per primer cop en la història de l’Estat, va passar a ser objecte de denigració sistemàtica pels vencedors, el seu prestigi polític democràtic i el seu prestigi social, varen ser arrossegats pel fang de la deshonra inventada, fins afectar la mateixa arrel del concepte República i convertir-lo amb una mena de Caixa de Pandora on restaren tancats tots els “mals socials”… No gosés ningú obrir aqueixa Caixa sota pena de despietat càstig. D’aquesta manera, de tantes maneres, es tractava d’arrancar per sempre més tota esperança als vençuts que sobrevisqueren, i a tots nosaltres, les generacions que els seguirem.

I tanmateix la II República aquell 14 d’abril de 1931 que avui commemorem va ser rebuda amb grans i fundades esperances, amb enorme alegria: Un testimoni em contà (quan el rodatge del documental Nosaltres els vençuts, sobre la Guerra civil i primera postguerra a Mallorca) que sent ell infant son pare el portà a la plaça, a veure hissar la nova bandera, la mateixa que avui ens acull aquí. “Tothom estava content, -em va dir-, tothom reia. De sobte vaig reparar –continuà dient– un home ben major que plorava. Li vaig demanar al pare: i aquest home, per què plora…? I ell em digué: Plora d’emoció, plora d’alegria!”.

Tal vegada l’ancià de 1931, emocionat recordava en aquells moments el naixement de la primera República l’any 1873, aquella de la qual Emilio Castelar, polític de l’època, amb la retòrica que aleshores s’estilava, digué a la primera Assemblea dels diputats: “Señores, saludemos la República como el sol que se levanta por su propia fuerza en el cielo de nuestra Patria”.

I així mateix va ser rebuda la Constitució de la II República,  perquè fins aleshores es treballava els 6 dies de la setmana, i si ho requeria el patró, també els diumenges matí. El caciquisme dominava aquí des del segle XIX. Les dones no podien votar, el codi civil i penal les subjectava a l’home en no poques situacions essencials… Totes les llibertats individuals estaven restringides, mai s’havien reconegut. L’Església catòlica exercia el domini sobre voluntats i pensaments… Per què seguir?

Així que quan la II República aprovà la Constitució, molts quedaren astorats en llegir o en sentir dir que l’article primer proclamava que la República es definia com a una democràcia de treballadors de tota classe, que se organitzava en règim de Llibertat i de Justícia i que els poders emanaven del poble. O que el segon article deia que tots som iguals davant la llei, o el tercer que l’Estat no tenia cap religió oficial… I així fins 125 articles que establiren per primera vegada al país un Estat modern. Honor i Glòria de la República!

Una República que va posar els fonaments per una desenvolupament polític, social i econòmic com mai s’havia vist, d’aquí aquest homenatge d’avui als seus valors individuals i col·lectius. Creà més de 6.000 escoles en els curts anys que la deixaren existir. Escola única, obligatòria i gratuïta en la primària, llibertat de càtedra, i sempre ensenyança laica oficial. A més, anunciava que s’establirien beques per a garantir l’accés a tots els econòmicament necessitats als distints graus de l’Ensenyança.

Una República que al cap de 87 anys és obligat sigui homenatjada en les seves ciutadanes i ciutadans assassinats en la defensa de la llibertat que va portar, en defensa de l’emancipació que va impulsar, en defensa dels drets que va desenvolupar. Homenatjar-la avui en les ciutadanes i ciutadans que patiren tortura, presó, repressió sota el jou brutal del Franquisme, truncades les seves trajectòries de vida per molt de temps. Homenatjar-la en les ciutadanes i els ciutadans que malgrat tot, d’una manera o altre, saberen, volgueren fer front i amb coratge escampar cop a cop aquella boira espessa i negra de la por que ens imposaren a sang i foc. Justament homenatjada també front una monarquia que se’ns imposà com sarcàstica ganyota final del dictador.

A la dreta, que no ha volgut o, diguem, que no ha sabut encara rompre els lligams que l’uneixen amb aquella dreta assassina, li agradaria que la memòria recreés el passat com un trauma social i no com una postura política, per això redueix tot el que va passar no a una lliçó d’allò que no ha de tornar a succeir sinó, en el millors dels casos, com a fets inevitables, causats per les ideologies que són “danyoses, perjudicials” per a la societat, diu. Vet aquí un discurs que ens remet directament a la dreta d’aquells 40 anys de dictadura.

Bé està aquest obligat homenatge a l’indret que acull despulles d’herois. Però ja és hora que també anem a les places, als carrers, a proclamar l’Honor i Glòria de la República.

I avui quan comprovem que la persistència de la dreta en el poder central ens retalla, ens mina, ens nega poc a poc les conquestes socials, laborals, polítiques, retalla por a poc  les llibertats d’expressió, de manifestació, de vaga que tant constaren aconseguir

Avui més que mai proclamem: Visca la República!

Visca la Tercera República que prest ha d’albirar!

Antoni Maria Thomàs
Bunyola 15 abril 2017

Relació d’assassinats republicans a Bunyola

Durant el període comprés entre el 5 d’agost i el 28 de desembre de 1936, dins el nostre terme municipal foren trobats en camins i torrents diversos cadàvers, producte de la repressió derivada del fallit cop d’estat. A continuació una petita anotació sobre aquests republicans enterrats a la fossa comuna del cementiri de Bunyola:

El 5 d’agost de 1936, trobaren mort a s’Heretat, per hemorràgia cerebral el primer dels republicans assassinats a Bunyola. Corresponia a la persona de Josep Cañellas Roser, de 43 anys d’edat, de professió taverner, domiciliat al Vivero de Palma. Estava casat amb Maria Pons Palmer i tenien un fill de nom Bartomeu.

Al mateix instant, trobaren un altre cadàver, pertanyia al socialista Joan Busquets Cañellas, natural de Marratxí, s’havia casat amb Apol·lònia Jaume Bestard, i  tingueren una filla de nom Catalina. Era vocal a l’Agrupació Socialista del Pont d’Inca.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El 10 d’agost trobaren un altre cadàver al torrent de ca na Cili. Es tracta d’un home d’uns vint-i-cinc anys, de rostre morè, pèl castany i vestia amb camiseta blanca i  calçons de llista obscura i espardenyes blanques.

El 15 d’agost trobaren al camí de Son Amar un altre cadàver. Es tracta d’Antoni Juan Massanet, de trenta nou anys d’edat. Era natural de Capdepera i vivia a can Calet a Calvià, on feia de carter. Estava casat amb Antònia Calafell Terrassa.

El 21 d’agost trobaren mort en el creuer format per les carreteres de s’Esgleieta i la de Palma a Sóller el jornaler, Rafel Ferriol Grimalt. Era natural de Maria de la Salut, on havia nascut el 12 de febrer de 1892, i estava casat amb Maria Bergas Mas.

El 24 d’agost van trobar mort a Biniatzar un home d’uns vint-i-cinc anys. Era rossenc, físicament ben constituït, vestia amb uns calçons de llista a ratlles, en mal estat, i camisa blanca, duia espardenyes catalanes, i uns calçons blancs amb les inicials L.A.

El 3 de novembre es va trobar al torrent de ca na Cili un altre cadàver. D’acord amb el que es desprèn en el sumari 1093 de 1936 obert per la Justícia Militar es tracta del bunyolí Pere Suau Riera –Vermell, fill de Pere Joan Suau Riera –Credo– i de Catalina Riera Palou –Perunsa-. Havia nascut el 16 de maig de 1903 i estava casat amb Catalina Noguera Adrover, tingueren un fill de nom Bartomeu.

El 12 de novembre van ser trobats altres tres cossos humans en el torrent de ca na Cili. Eren desconeguts a Bunyola. El primer era un home d’entre 20 i 25 anys; magre, pèl castany curt, vestia amb calçons i americana de llaneta blava i espardenyes  catalanes.

El segon cadàver era d’un home d’entre 25 i 30 anys d’edat; cabell negre, morè, i com l’anterior duia un vestit de llaneta gris, en bon estat, un jersei de color gris, sabates de colors blanc i marró i boina negra.

El tercer cadàver sembla que es tracta del menorquí Josep Pons Sintes, nascut el 5 de juliol de 1907 a Ciutadella. Era a Mallorca per un judici i fou empresonat al començament del cop d’Estat.

El 21 de novembre hom va trobar mort en el torrent de ca na Cili un home desconegut a Bunyola d’entre 30 i 35 anys. Era de cabell castany fosc, amb certa calvície a la regió frontal i per amputació li faltava la cama dreta  des del terç superior de la tíbia. Vestia amb camisa de color cel, amb calçons de llaneta blava i sabata de color negre i gorra negre amb visera.

El 19 de desembre d’aquell any trobaren als Sis Camins, a l’enfront de Son Muntaner, dos cadàvers que corresponien a Onofre Arbona Jordà, de 35 anys d’edat, natural de Montuïri i domiciliat a s’Arenal de Llucmajor; estava casat amb Catalina Moreno Socias.

I a Gabriel Servera Cardell, de 45 anys d’edat, habitava al Coll d’en Rabassa, on havia nascut; estava casat amb Maria Garcies Garau i tenien dos fills, Isabel i Bartomeu.

El 28 de desembre de 1936 trobaren dos altres cadàvers. Tots dos eren al camí de Caubet. Es tracta de Joan Fiol Martí, natural de Consell, fill de Joan i Jerònima i casat amb Aina Juan Alemany. I de Guillem Pocoví Sansó, de 39 anys d’edat, natural de Palma, casat amb Joana Garcia de la qui s’havia divorciat.

Podem parlar amb absoluta seguretat del cas del membre d’Esquerra Republicana i inspector d’ensenyament, Fernando Leal Crespo. Fou assassinat a la carretera de Sóller, quilòmetre 12, a l’alçada del camí de Raixa i enterrat en el cementiri de Palma. Tenia quaranta anys d’edat, havia nascut a Madrid i s’havia casat amb Catalina Palmer Vidal i juntament amb els seus quatre fills residien a Palma..

Abans d’acabar voldríem anomenar altres bunyolins que van perdre la vida per causa del cop d’Estat. En primer lloc Joan Mateu Rosselló –Xumbo. Soldat ras venia a Bunyola de permís procedent dels Regulars, a l’Àfrica. L’aixecament militar va provocar que fos reincorporat a files i obligat a combatre a Portocristo, on va trobar la mort. Els organitzadors del cop d’Estat, van militaritzar la societat mallorquina i la resultant fou que altres nou bunyolins perdessin la vida a la península.

En conclusió: l’aixecament militar i l’actuació dels comparses de l’extrema dreta van omplir de sang i d’horror aquesta terra bunyolina. Avui volem recordar aquells republicans que van pagar amb la vida, perquè és necessari recobrar la memòria històrica, tenir-los present perquè aquest record ens ajudi a continuar treballant per una societat lliure, igualitària i fraternal, com la que ells defensaven.

Informació extreta del llibre Bunyola. Amb la por al cos, de Xavier Margais