Els Norats, de fugitius a homenatjats

El passat 15 de febrer IB3 Televisió emeté el documental Desconeguts. Els Norats, la presó de Coanegra, que conta la història d’Honorat Tries i Gama i el seu fill, Jaume Tries i Grau, de Santa Maria, coneguts com els Norats.

El juliol de 1936, just després del cop d’estat que provocà la guerra civil, Honorat (que havia estat socialista i que aleshores era comunista) i el seu fill Jaume (socialista) hagueren de fugir dels falangistes, que els cercaven, i s’amagaren a la vall de Coanegra, a Baix del Puig i dins la Comuna.

Els Norats passaren tretze anys amagats a la serra de Tramuntana, una bona part dels quals dins terres bunyolines. I pogueren sobreviure gràcies a les persones de Santa Maria i de Bunyola que els ajudaven d’amagat. L’any 1949 aconseguiren fugir a Alger.

El proper 8 d’abril els ajuntaments de Bunyola, Santa Maria i Marratxí  retran un homenatge als Norats amb la col·locació d’una pedra i una placa a Baix del Puig. L’Ajuntament de Bunyola també ha organitzat la projecció del documental d’IB3 en una data per concretar, propera al dia de l’homenatge (el podeu veure a baix).

Els ajuntaments de Santa Maria, Bunyola i Marratxí retran homenatge als Norats el 8 d'abril amb un monument que ja s'ha començat a instal·lar a Baix del Puig.
Els ajuntaments de Santa Maria, Bunyola i Marratxí retran homenatge als Norats el 8 d’abril amb un monument que ja s’ha començat a instal·lar a Baix del Puig.

Es Castellet ha localitzat i entrevistat nombroses persones de famílies que ajudaren els Norats o altres bunyolins que conegueren gent que els havia ajudat i que els ho contaren. En aquest article us oferim una espipellada del que ens han explicat. Les dades concretes amb noms i topònims i altra informació, les farem publiques més endavant, una vegada acabades les entrevistes.

A Bunyola encara hi ha gent que recorda com el pare, la mare, els oncles o padrins ajudaren els Norats, amb menjar, amb roba, amb informació, o simplement amb el silenci, evitant que ningú, i sobretot les autoritats, sabés que els havien vist al bosc bunyolí. Així ho conten: “Ma mare deia a mon pare: ves alerta, ves alerta que t’agafaran!”, “els meus familiars em deien: no diguis res mai a ningú. No ho comentàrem mai a cap altre carboner perquè era un tema que no es podia parlar”.

Molta gent guardà durant anys i anys el secret d’haver ajudat els Norats. Un home que els dugué, pràcticament cada dia i durant molt de temps, menjar i qualsevol cosa que els Norats li demanassin, no ho contà fins uns anys abans de morir.

Un bunyolí ja major recorda que quan era nin feien carbó per la Comuna i en Jaume, el Norat jove, anava a cercar aigua vora el seu ranxo. “Els vaig veure durant dos anys”, diu.

Honorat i Jaume Tries, els Norats. (Fotografia cedida per Mateu Morro)
Honorat i Jaume Tries, els Norats. (Fotografia cedida per Mateu Morro)

Gràcies als records dels bunyolins podem saber els llocs concrets per on es movien i on tenien contacte amb la gent, com una de les coves de la Comuna on s’amagaren els Norats, o la ruta que feien fins a davallar a Baix del Baix. Alguns ubiquen  i descriuen amb tot tipus de detalls on anaven a cercar aigua els Norats o el lloc exacte on tenien l’amagatall (el punt fort, molt ben dissimulat, diuen), a la terra d’una família bunyolina, on  els deixaven el menjar, i on els Norats alguns vespres o durant la nit, cuinaven a un fogó.

Algunes famílies bunyolines tenien un contacte regular amb els Norats, i així ho recorden els fills: “Mon pare els va ajudar molt. Ma mare els feia menjar, un pa, una coca… i mon pare els ho deixava a un lloc que havien acordat”, “algunes famílies duien roba a ma mare i mon pare la feia arribar als Norats”. Fins i tot tenim constància d’un infant que enviaven a deixar menjar per als Norats dins la soca d’un garrover.

En una entrevista publicada per l’historiador santamarier Mateu Morro Marcé, a l’article Els “Norats”, els darrers bandejats (Mallorca 1936-1949)¹ Jaume Tries, el Norat ‘fill’, explicava: “Recorreguérem tota sa serra. Però sempre mos va tirar més es tros de Bunyola i Santa Maria, ja que era a on coneixíem més gent, aquí a on sempre teníem informació” […] “Trobàrem persones de Santa Maria, de Bunyola i de Ciutat que mos procuraren roba, menjar i molta informació que era lo que més falta mos feia per ajudar a aguantar sa batalla. En trobàrem dos de Bunyola, un d’ells havia estat regidor de l’ajuntament de Bunyola, i un matrimoni de Palma, que me pareix que eren valencians, que mos ajudaren molt. Mos enviaven menjar i roba”.

Durant els anys que els Norats visqueren amagats a Bunyola passaren, sense ser descoberts, de la Comuna a Raixa. I en aquesta possessió tengueren una ‘topada’ amb els falangistes. Així ho contava Jaume Tries, Norat, a la mateixa entrevista: “Una vegada per sa part de Raixa mos varen fer a prop. Mos varen veure, supòs que a mi, perquè mon pare m’esperava, i em vaig trobar amb falangistes a una part i a s’altra, i jo vaig envestir per dins un comellar i vaig córrer així com vaig sebre i me tiraren un grapat de tirs, però no em feriren…”.

A Bunyola de tant en tant els falangistes i la guàrdia civil feien alguna batuda per intentar localitzar els Norats. No tots els bunyolins guardaven el secret d’haver-los vist. Alguns n’informaren les autoritats, però Honorat i Jaume sempre se’n sortiren quan els cercaven.

La història dels Norats ha arribat a adquirir trets llegendaris segons qui ho conta i com ho conta. I la mateixa història s’emprà, durant la postguerra, per fer por als infants: “Ara vendran els Norats, ens deien. I no vaig saber mai qui eren”. Una dona de vuitanta-vuit anys recorda que durant la seva infantesa les nines totes deien: “Hem vist els Norats!”. I afegeix:  “Pensa tu…! Però s’ho imaginaven. Era perquè hi havia por i… pobrets! Ells en tenien, de por!”.

¹MORRO MARCÉ, Mateu. Els “Norats”: els darrers bandejats (Mallorca 1936-1949). In: Actes del 2n Congrés de la CCEPC (Palma, 16, 17 i 18 d’octubre de 1997). Barcelona: Coordinadora de Centres d’Estudi de Parla Catalana, 2001, p. 257-272.

Bàrbara Suau Font

Bàrbara Suau Font

Mestra i investigadora sobre història i patrimoni de Bunyola. Des de 1985, al Col·lectiu Cultural Sitja i a Es Castellet.