Valtonyc a Bunyola

IMG_9564

L’altre vespre vaig viure una experiència singular: escoltar, a ca s’Espardenyer, un jove de vint-i-tres anys, pobler, informàtic, i que es guanya la vida venent fruita.

A aquest jove, a més, li agrada la música. I, ja fa anys, compon cançons. El seu gènere és el rap (personalment no conec gaire aquest estil, però pel que va dir és molt canyer). Quan tenia devuit anys, si devuit, un polític ara molt conegut, aleshores periodista i presentador a una televisió poc coneguda, li va proposar que fes un rap. I aquell jove de devuit anys s’animà a compondre una cançoneta.

A resultes d’aquella cançó, l’Audiència Nacional (jutjat que és una anomalia democràtica, fidel hereu del que temps pretèrits, o no tant passats, s’anomenava Tribunal d’Orde Públic, TOP), li ha imposat una pena de presó, insistesc, de presó. I la condemna no és minsa: 3 anys i vuit mesos! Per fer una cançó!   

Aquest jove, que quan tenia devuit anys va compondre la cançó de la seva vida, no imaginava que fent-ho, cinc anys després, un Jutjat trauria tant de suc a la seva lletra. I veuria, a ritme de rap (hem de suposar que els jutges han escoltat la cançó) aspectes inimaginables quan fou composada: amenaces a un tal Jorge Campos (personatge sinistre que es passeja lliurament i diu el que li rota); apologia del terrorisme (ara que ja no n’hi ha); i, per si no fos poc, injúries a la corona (una altra anomalia democràtica que sabem prou bé d’on ve i on va). I tot per fer una cançoneta.

Com deia, dijous vespre, explicà, a qui volgué escoltar-lo, com se situa davant aquesta situació surrealista i esperpèntica. Ho confés sense embuts, me va deixar admirat. També he de confessar que vaig anar a ca s’Espardenyer amb certs prejudicis. Si, me pensava trobar un jove impetuós i un tant xulesc. I, ves per on, vaig conèixer una persona madura, ferma, resilient i tractada molt injustament. Que sap molt bé el que ha fet, i n’assumeix les conseqüències. Vull dir, un home lliure, que té molts de números per entrar a presó.

Algú es podia imaginar que per compondre una cançó, un tribunal “especial”, que a hores d’ara no té cap utilitat jurídica, i s’ha especialitzat en la persecució de la dissidència i de les llibertats, et pugui endossar gairebé quatre anys de presó? Ni en els pitjors dels somnis. Idò, a en Pep, aquest jove de sa Pobla, li esta passant. Aquest malson comença a formar part de la realitat quotidiana, i de mica en mica, ens ensinistren en la cultura de la por, d’alguna cosa haurà fet si el jutgen a Madrid. Ha tornat el temps de no ficar-nos en segons quins fregats. Millor callar i anar cadascú a la seva.

És un espant que en Valtonyc pugui entrar a presó. I, per altra part,  altres personatges que denigren, calumnien i defensen valors clarament feixistes, vagin a l’ample. No treu cap enlloc que hi pugui haver un delicte d’injúries a una cosa tan abstracta com “la corona”. I parlar d’enaltiment del terrorisme (que és una contradicció en tots el seus termes, qui pot enaltir tal cosa?), precisament ara que no n’hi ha, és molt i molt sospitós. És la típica coartada emprada pels estats poc democràtics per perseguir i acoquinar els qui tenen la gosadia de plantar cara a aquest estat de coses.

El preu a pagar per aquest jove és molt alt. Ho torn a repetir, admir la serenor i coherència de com afronta aquest desgavell. Alhora és un toc d’atenció a tots plegats. El nostre silenci i indiferència juga en contra seva. L’altre vespre érem molts que l’escoltàrem. I entre els assistents, molta gent jove. És una espurna d’esperança. El poder de l’estat té molts mecanismes. Els ciutadans no tants. Tal com ens encoratjà Valtonyc, organitzar-nos és una possibilitat al nostre abast. L’espant no se’n va sol. Som del parer que, si volem fer una truita, hem de rompre els ous.

Molta gent, sobretot joves, ompliren Ca s’Espardenyer per escoltar Valtonyc.
Molta gent, sobretot joves, ompliren Ca s’Espardenyer per escoltar Valtonyc.