Més cròniques hospitalàries: de Son Llàtzer a Caubet

Sanatori

A URGÈNCIES DE SON LLÀTZER (11 de gener de 2017)

Feia estona que no freqüentava cap hospital, i en duia com a endarrer. Es coneix que noranta anys donen molt de sí, i després de tenir els constipats arraconats, aquest pic, un de nou em tocà a la porta… I cap a Son Llàtzer, a Urgències, manca gent! Rectific… A Son Llàtzer no hi cap una agulla, està a tope, a punt de fer un tro.

No posem el crit al cel, protestant! Per a tot es troben solucions. I, a més a més, si es recorre a una llengua estrangera, a l’anglès, per exemple, es pot hermosejar molt la deficiència. Vos imaginau la paraula boxe que, a primera vista sembla un espai incògnit, ple d’interrogats? Què punyetes serà un boxe? Serà una casta d’animal pelut que al manco ens farà companyia i ens mantendrà entretenguts? Idò no! Un boxe és una espècie de soll gran, per agombolar-hi animals fins que n’hi càpiguen. I aquest va ser el meu destí al Centre Hospitalari (en majúscules) de Son Llàtzer.

Encara sort que l’atzar va jugar a favor meu. A bona hora es va programar un trasllat a Caubet, al Sanatori, cosa que fou laboriosa ja que la contractació d’una ambulància que m’hi dugués, va durar hores i més hores. El malson havia conclòs. Anàvem a ‘ca nostra’, a Caubet, i en aquests casos tot es pacífic. I és ben cert que en atracar-te a ‘ca teva’ sembla que tot es va resolent amb normalitat i  a favor.

NO ÉS EL MATEIX SON LLÀTZER QUE CAUBET (12 i 13 de gener)

Ha estat com que passar de la nit al dia. Com si deixassis un lloc de tenebres ple de renous, crits i presses i arribassis a una espècie de glòria silenciosa, amatent, a una estança hospitalària feta a la teva mida, amb personal sanitari tranquil, molts d’ells paisans meus (al manco mitja dotzena de treballadors bunyolins passaren per la meva habitació)… I clar, aquest lloc no té res a veure amb els boxes  ferests d’on vénc.

A Caubet, a l’Hospital Joan March, vaig tenir de veïnat un senyor de Consell de 87 anys que estava bastant més deteriorat que jo. Havia tengut dos ictus, hi veia amb dificultat i tenia part del cos immobilitzat. Amb les seves dues filles, simpàtiques i xerradores, vàrem establir una bona comunicació de passatemps interessant.

Vaig ser sorprès amb una visita, extensa i ben agradable de na Catalina Nadal, visitadora de malalts i també em vengueren a veure les treballadores bunyolines de la cuina. Una delícia de bon estar.

Per cert, ja que parlam de cuina, vos he de dir, com a nota discordant, i molt a pesar meu, que els menús que han de menjar els malalts de l’hospital Joan March són francament impresentables. Precisament fa uns anys la cuina de l’hospital de Caubet tenia fama de ser cent per cent casolana i saborosa. Vengueren els politics revolucionaris i ho capgiraren tot. Ara s’hi han eliminat els fogons! El menjar tot és ‘d’importació’, del Japó o d’allà on sigui. Tot empaquetat, mig fred-mig teb, cuinat en sèrie… Cap detall agradable al paladar: només pots badar boca i engolir, aquesta, és la qüestió.

Com a detall vull referir-me a la paella ‘cega’, muda i sonora que ens serviren dia 13 de gener. El coloret, un groguenc pujadet, atractiu…  Cal tenir en compte que cada menjada anava acompanyada per un imprès que posava textualment: “Comida para diabéticos, fácil de masticar”. Idò bé: la paella que ens ocupa no és que fos al dente o una mica crua. Els grans d’arròs eren talment perdigons, de durs que foren! El havies d’espoltrir amb el barram, d’un en un, si te’ls volies empassolar. Senzillament, un desastre. Però ara s’usa així i has de tragar. Quina llàstima!

Nicolau Colom Martí

Nicolau Colom Martí

Sempre interessat per tota casta de manifestacions culturals, ha estat membre de nombroses associacions del poble. De malnom 'de sa Saboneria', actor amb el Teatre de Bunyola i al film 'El mar' d'Agustí Villaronga. Autor de 'Anecdotari popular bunyolí (anys 40)', editat pel Col·lectiu Cultural Sitja, entre d'altres obres.