Compatibilitzar oci i dret al descans

Bon dia a tots aquells que han pogut gaudir d’una plàcida nit de Nadal.

La queixa està motivada per la desagradable sensació de malestar que provoca no gaudir de tranquil·litat i descans en el propi habitatge i té la finalitat d’exposar-se públicament, esperant la solució del veritable problema que representa la contaminació acústica. Amb el beneplàcit de l’Administració corresponent. En aquest escrit sempre hi ha la gradual presa de consciència ciutadana davant de les molèsties i perjudicis que ocasiona el renou –entès per l’OMS com tot so no desitjat– a la salut i a la integritat jurídica: el conjunt de drets que han de protegir-nos davant de agressions externes.

És fonamental la problemàtica que sorgeix d’una col·lisió de drets: el d’oci i diversió, al costat del de llibertat d’empresa i treball, d’una banda, i, de l’altra, els drets al descans (universal segons la Declaració de 1948), a la salut i els fonamentals a la intimitat a la inviolabilitat del domicili (article 18 de la Constitució Espanyola i 8è del Conveni de Roma de 1950).

La solució, tan esperada i tan desitjada per tots, passa per fer compatibles ambdós grups de drets (la diversió i el descans). Almenys això és el que es dedueix del conjunt de polítiques públiques que duen a terme els diversos organismes competents. La fal·làcia que comporta aquesta pretesa compatibilitat mereix ser contestada des d’un altre punt de vista: el dels afectats pel soroll, ja que, curiosament, els que l’ocasionen o promouen no estan sotmesos al mateix i… per algun motiu, tampoc n’estan conscienciats.

Amb una diversió i oci bulliciós, cridaner, estrident, sense respectar a ningú no s’observa coexistència sinó unicitat. La compatibilitat, doncs, hauria de fer-se passar primordialment per una reformulació social.

Així les coses, no pot haver-hi coexistència compatible. El que es constata, és un desequilibri entre els dos plats d’una balança: quan baixa –per pes i imposició– el de la diversió d’uns, puja –per debilitat i evaporació– el del descans de la resta. És a dir, quan uns fan el que volen (perquè així és la seva “llibertat”), els altres, precisament, han de deixar de fer el que desitgen o necessiten. En aquesta situació no hi pot haver ni compatibilitat ni equilibri sinó exercici per uns i renúncia obligada pels altres.

La solució, de moment, hauria de ser la resposta a la valoració de quin de tots dos drets és més important: l’oci o la intimitat i el descans.

Carme Borràs Colom