Climent Garau, l’home, entre la fe i el dubte

La ignorància és agosarada, mentre que el dubte és el primer indici del coneixement. Si d’alguna cosa presumia Climent Garau era de dubtar. “Som creient i enormement crític amb la religió, deia. L’home és el culpable dels grans desastres de la humanitat, però només l’home en té la solució, jo hi crec, en l’home”.

Aquestes eren algunes de les frases que sovint sortien de la seva boca, de la boca d’aquell home que havia bastit sa vida en unes metàfores que exhibia i que utilitzava com a exemple de la seva tasca i per transmetre idees i coneixements. Per un costat la metàfora del conrar, ell conrava a Son Pastor la terra, “entre les aixades, càvecs, gavilans i rampoines, encara s’hi poden trobar cordes, importades de Capdepera”. La metàfora de la pertinença, de la soca arrelada, sempre l’esguard a Capdepera, la referència de son pare i la influència que tingué en la seva vida. I en la metàfora esmentada de la conrada, el sembrar per recollir, la decisió de sembrar a Son Pastor pereres de Sant Joan, que maduren totes de cop.

Una última metàfora, l’agraïment a Bunyola, l’agraïment a un aprenentatge, a un intercanvi, reforçat al llarg dels anys i sobretot durant els darrers quinze de la seva vida. “A muntanya (per Bunyola) hi regnava l’atavisme, la llei absoluta del senyor i de l’amo o majoral… Hi imperava rotundament la ignorància imposada i l’esclavatge…”. Però, ai las!, “d’aquella gent i d’aquells anys en vaig treure lliçons que mai no podré pagar”. Quan descriu els primers anys a la farmàcia i la forma com despatxava els medicaments: “tot un senyor universitari donant una lliçó terminològicament incomprensible a un client amb cara d’espant per no entendre res i no gosant deixar el senyor universitari amb la paraula a la boca. Aleshores no m’adonava –capficat en aquelles seqüències tan surrealistes– que jo comprenia menys el meu interlocutor que els meus interlocutors a mi”.

Climent Garau paradigma del diàleg, a partir del diàleg tot s’aconsegueix. Establia ponts de comunicació amb tothom, fins i tot amb aquelles persones que sabia cert que estaven situades al punt més allunyat del seu referent ideològic. Tanmateix, no deixava de treure un punt de ràbia que li donava encara energia per continuar. Manifestava ràbia sense estridències i sense abandonar l’esperança d’assolir l’enteniment. Una ràbia, o tal vegada un trist desencís, també en aquelles persones que l’havien decebut.

Climent Garau va convertir Son Pastor en un fortí del pensament, en un torrent ample on les idees fluïen i regaven les ments. Escoltar-lo era un autèntic plaer, un privilegi, però ell no es resignava a ser escoltat, volia també sentir la veu dels seus convidats, tenia la necessitat ardent de contrastar, de rebre l’opinió, tal volta per caminar per la sendera que havia elegit de la fe i el dubte.

Amb un grup d’amics he tingut la sort de viure gairebé deu anys al seu costat molts de diumenges horabaixa, amb el que ell mateix va anomenar les Trobades a Son Pastor: un univers d’ensenyament, de lliçons d’humanisme i de ciència. Encara més, durant aquests deu anys, quan acabàvem de conversar, ens convidava a sopar, de deu vegades nou ens donava sopes, unes sopes magnífiques. Una altra metàfora.

Aquell home, incondicional humanista, que mirava de cara Ramon Llull i Joan Mascaró, mort ara farà nou mesos, és objecte d’homenatge al poble de Bunyola, aquest divendres i dissabte, en unes jornades organitzades per l’Ajuntament, una primera fita de tot el que muntanya ha de fer encara per ell. Que la seva memòria i el seu mestratge ens acompanyi sempre.

Més informació:

–Jornades en homenatge a Climent Garau i Arbona a Bunyola, aquí.