Tertúlies a la Plaça centenària

M’agradaria afegir-me a la celebració del centenari de la construcció de la nostra estimada Plaça amb la reproducció d’algunes converses mantingudes amb bons amics a la mateixa Plaça i recollides al llarg dels anys.

A continuació podeu llegir, idò, la transcripció que vaig fer, en anys passats, a manera de diari, de diverses anècdotes o fets comentats durant les tertúlies que fèiem a la Plaça els companys de banc o de taula, bé al sol de l’hivern o a l’ombra estiuenca, entre els anys 2006 i el 2013.

En Guillem Beatriu

A l’ombra dels platers de la Plaça que encara mig tapen el sol –malgrat les retallades exagerades a l’hora de la poda–  avui 19 de juny de 2013 (precisament el dia del cinquanta-sisè aniversari de la meva única i encertada boda) s’hi ha cuinat la tertúlia de cada dia, saborosa ferm.

Tots els tertulians d’avui (en Miquel Moro, en Miquel des Rem, en Miquel Barons, en Guillem Xumbo, en Viçens Gori i un servidor) hi hem aportat els ingredients, sense mirar prim, però sense ferir ningú. Hem tret a rotle, un pic més, en Guillem Beatriu i us he de dir que l’hem fet ballar a bastament.

El fet va ser que fa una trentena d’anys, al mateix banc on sèiem, el de davant Ca s’Espardenyer, un grapat de vells com ara nosaltres, hidebanaven la troca”. Ben davant per davant, assegudes a un altre banc, un grupet d’atlotes, “avançades” quant a vestuari i positures, hi prenia la fresca. Hem de tenir present que aleshores la rigidesa en el vestir estava a l’ordre del dia.

Malgrat tot, aquest estolet femení era progressista i li agradava mostrar, amb mesura i gràcia, els seus encants de cames, posant-les una damunt l’altra, i part damunt els genolls.

El “quadre”, aleshores atrevit, entretenia els tertulians. Amb això s’afegeix al banc dels homes en Guillem Beatriu, i els companys li presenten l’alegre panoràmica. Un pic que l’havia tastada i assaborida, però al mateix temps (seguint la norma) l’havia repudiada, en Guillem va exclamar, amb veu gruixada: “Ei no mostren es cul perquè hi seuen damunt!”.

Del temps de la fam

Hem tocat el tema del temps de la fam (guerra i postguerra), de les tres unces de sucre i d’arròs, de les coes que hi havia des de Can Cavaller fins a l’Ajuntament per aconseguir aquestes tres unces i de l’escaldada que se’n duia la gent quan, de vegades, en lloc de l’arròs o el sucre es trobaven amb una grapada de faves. I també han sortit a conversa les trifulgues que feien els regidors responsables de repartir les sobres del racionaments.

Una arengada com a recompensa

En Miquel Moro assegura que ell, de nin, va passar molta gana. Una tia seva, com a recompensa per qualque favor, li va prometre una arengada. En Miquel diu que tota la vida ha recordat aquell fet, ja que l’arengada no li arribà mai. I després, afegia: “Com m’havia d’arribar, si a ca sa tia ho passaven més malament que a ca nostra!”.

La carretera nova de la Comuna

També hem parlat de la carretera nova de la Comuna ja que tant en Miquel Barons com en Miquel Moro hi feren feina uns quants anys. En Barons, com a ‘traginer de senalla’, guanyava 12 pessetes diàries i l’altre Miquel, com a barrobiner, en guanyava 20. També han recordat les penúries que els feia passar en Ramon Paloni com a encarregat, ja que els vigilava fins i tot quan anaven a fer un roll. A més, han sortit a conversa les exigències d’un mestre Sec determinat qui, segons en Moro, sellava faves amb ses genives”.

La glosa d’en Pau Cerol

Abans de d’escriure la glosa recollida durant una tertúlia del mes de febrer de 2006, seria bo il·lustrar-la una mica, ja que la cosa va d’empelts i empeltadors i no tothom, sobretot el jovent, en té gaire coneixements.

També és bo recordar temps passats en què la gent pagesa vivia lligada al camp i al bosc. Pens que els lectors saben que un empelt consisteix  a ajuntar  un trosset, dit muda o escutet, de la nova planta o arbre que hem elegit i ‘aferrar-lo’ a un altre arbre o planta que no ens satisfà i que serà l’empeltat. He de fer un aclariment important: a Sóller els escutets són anomenats brotons.

A Bunyola hi havia molts empeltadors, i m’he informat que el sen Garrit (el pare dels Guardians) era un dels que tenia més anomenada. També eren ben coneguts en Rafel de s’Alqueria, en Guillem Reiet, en Miquel Plora i d’altres. Mestre Jaume Sec era un especialista  en el dificultós empelt d’alzines. El secret  i l’encert dels empeltadors està en endevinar la saba de l’arbre i  l’estat d’adormiment de la muda o de l’escutet.

Els ormeigs de l’empeltador eren: xerrac, tisores de podar, ganivet de fulla ampla sense punta, broca d’os, corda de granera remullada i també argila. Actualment la broca és metàl·lica, la  corda és de plàstic i en lloc d’argila s’empra una mescla de pega i parafina. Antigament els empeltadors ‘recitaven’ aquesta invocació: “Jo t’afic, Déu t’aferr!”.

I ara, ja tenim els fonaments per bastir la glosa contada per en Joan Porro:

El sen Pau Cerol era un empeltador solleric que feia empelts de muda al porxo del Bisbe, situat al coll de Sóller, just al costat de la carretera. Amb això s’amollava amb el carro cap a Sóller l’amo en Toni des Raiguer, que va fer una returada i es dirigí a l’empeltador dient:

Mestre, vos que posau mudes,

i amb això vos divertiu.

No m’empeltarieu sa perdiu

i si m’aferrás, en tendria dues?

El sen Pau no volgué quedar enrere i li respongué:

De s’arbre que primer esclata

ja me’n duras dos brotons

i t’empeltaré els collons,

i si aferren, en tendràs quatre.

Nicolau Colom Martí

Nicolau Colom Martí

Sempre interessat per tota casta de manifestacions culturals, ha estat membre de nombroses associacions del poble. De malnom 'de sa Saboneria', actor amb el Teatre de Bunyola i al film 'El mar' d'Agustí Villaronga. Autor de 'Anecdotari popular bunyolí (anys 40)', editat pel Col·lectiu Cultural Sitja, entre d'altres obres.