Enfocant Can Mas: els darrers amos

La primavera del 2013 marcà un punt i apart en la història de Bunyola. El darrer dimarts d’abril la família Morro Palmer tancà el llum a la casa pairal. L’havien encès feia 74 anys els seus padrins paterns: Miquel Morro Quetgles, Rotano, i Francisca Pasqual Suau, Mercera, quan entraren d’amos a una de les possessions més emblemàtiques del poble, Can Mas.

La possessió

Eren uns terrenys integrants del nucli de la localitat, i per això mateix sotmesos sempre al creixement urbanístic del municipi. De fet a principi del segle XX les cases antigues de Can Mas s’ubicaven just devora l’Església, on l’any 1915 hi havia la Plaça. Alhora es construïa l’edifici per allotjar les noves cases de la possessió al final de la Raval, ran del camí de Caubet i just tocant Son Trobat. Així, el casal de Can Mas, mai acabat, fa 100 anys es convertia en part del referent paisatgístic de la Bunyola dels segles XX i XXI.   

Dia 7 d’agost de 1939, Año de la Victoria, Josep Ramon Cirera Prim, aleshores propietari de Can Mas i amb casal prop de la Seu a Palma, i Miquel Morro Quetgles que feia d’amo a la finca bunyolina de sa Cantina, just devora el Sanatori de Caubet, signaren el contracte d’arrendament de la finca. Aquest document és l’únic escrit des que la família Morro entrà a Can Mas. Les següents renovacions contractuals per a l’explotació de les 85 quarterades de la finca sempre varen ser de paraula, en un temps en que la paraula tenia pes legítim de compromís inequívoc. L’època de quan les possessions eren l’ànima i l’eix articulador del sistema agrari de Mallorca seguint la mateixa forma de producció i vida mantinguda al llarg de segles, creant l’univers rural substituït pel fenomen del turisme en els anys seixanta del segle passat, que canvià arreu paisatge i cultura.

L’amo

Miquel Morro Quetgles mor l’any 1951, quan feia dotze anys que havia entrat a Can Mas. El substitueix el seu fill Rafel Morro Pasqual de 29 anys amb l’ofici i dedicació d’amo de possessió adquirit per la transmissió d’herència natural, mitjançant l’ús i l’experiència en la gestió de la finca. L’amo en Rafel de Can Mas (1912-2003) és un dels darrers amos de possessió de Bunyola a l’estil tradicional, testimonis vius d’un llegat de segles en trenar la terra. De quan la finca arrendada a la família Cirera produïa oliva, ametlles, garroves, cereals, i mantenia quatre vaques productores de llet.

L’amo en Rafel de Can Mas (1912-2003) és un dels darrers amos de possessió de Bunyola a l’estil tradicional, testimonis vius d’un llegat de segles

El Rotano fill no sols era referent per la seva condició pagesa, rendible alhora per mà d’obra bunyolina, si no també per la seva implicació en la vida pública de Bunyola. Va ser regidor municipal des dels anys seixanta fins a la constitució dels ajuntaments democràtics, participà de forma activa en la construcció del camp de futbol de Can Gual, signà de patró a moltes dones en l’autocotització de seguretat social per poder cobrar el retiro, i tocat pel do de l’hospitalitat, diuen els seus fills, mai no va tenir un no per qui demanava  les cases de Can Mas com a aixopluc d’activitats diverses i col·lectives, com noces, comunions, primeres misses, aniversaris, músiques i altres solfes. L’hospitalitat de l’amo sempre implicava tota la seva família, amb la deriva de treball gratuït i cessió de l’espai domèstic propi. L’amo en Rafel de Can Mas va ser dels darrers protagonistes en la vigència i la decadència d’aquella societat rural mallorquina mantinguda a la manera tradicional des del segle XV fins als anys seixanta del segle XX.

La madona

Diuen els néts de Francisca Pasqual Suau que va ser ella qui llogà Can Mas amb un desplaçament de Bunyola al casal de la Seu, de paraula, s’entén. En els contractes d’arrendament de les possessions, la madona no hi figurava com a subjecte econòmic i jurídic, si no era en comptades ocasions com a viuda o mare de l’amo gestor de la finca. Les dones no deixaven rastre documental a la història de les possessions de Mallorca. Per això mateix i seguint la tradició, quan morí el padrí Miquel, el seu substitut oficial va ser el fill Rafel i no la seva mare Francisca o les seves germanes Margalida i Joanaina.

Però de fet, en el territori de les possessions mallorquines les cases eren el centre neuràlgic d’aquestes importants unitats rurals. I, a les cases, la dita popular no ment, la madona du el maneig. El paper de la madona era determinant en el funcionament de la finca. Dones d’empenta, de coratge, poderoses en el seu entorn i en el seu temps. A les cases, domini organitzat per la madona, es congrià i perpetuà la cultura mallorquina de molts segles, amb pilars fonamentals dits llengua, comunicació, costums, gastronomia i moltes altres habilitats pròpies d’una economia basada en l’esforç i l’aprofitament dels productes directes del territori que treballen. La madona cuidava de les cases, cuinava per a propis i treballadors, rentava, planxava, manava les collidores, gestionava l’hort, tenia cura de l’aviram i transformava tot tipus d’aliments. Tot una dedicació, al costat de l’amo, convertida en ofici o professió per al qual era necessari l’aprenentatge de mares a filles.

La madona Pereta de Can Mas (1920-2010) és un referent per a moltes dones bunyolines. Cap com ella coneixina les tresques hortolanes, els sacrificis de pèl i ploma, les receptes de bons guisats i pastissos…

Pereta Palmer Riutord (1920-2010), filla dels amos de l’Estramera Vella de Bunyola, dóna el patró ajustadíssim de madona de possessió. Entrà a Can Mas l’any 1943, quan es casà amb Rafel Morro Pasqual, i exercí de madona en els 1.430 metres edificats de les cases fins a la seva mort. La madona Pereta encara és referent per a moltes dones bunyolines, sobretot per a les veïnes de la Raval. Cap com ella coneixia les tresques hortolanes, els sacrificis de pèl i ploma, les receptes de bons guisats i pastissos, els processos acurats per a conservar aliments, o el debanar  protocol·lari d’unes bones matances. Un coneixement acumulat amb anys d’herència, de pràctica i d’experiència. Un llegat transmès amb ús i paraula a la seva descendència. Les feines no s’acaben mai a una possessió, deia la madona Pereta. Era el seu ofici, el de madona de possessió. Un treball intens, sistemàtic. Una tasca simultània i sincronitzada a la de ser mare de quatre fills.

L’herència

Francisca, Miquel, Antònia i Petrina Morro Palmer dedicaren els primers mesos de 2013 en finiquitar el tres quarts de segle de vida de la seva família a Can Mas, on ells varen  néixer i créixer. Refrescant records dels avantpassats i embalant objectes entranyables, els germans de Can Mas passaren setmanes reconstruïnt la memòria d’una època, d’un temps ja exhaurit, però present i viu en el seu patrimoni personal. Deixaven Can Mas, però amb bon farcell d’herència immaterial de cultura pagesa.    

Mentre, i encara ara, la pregunta es repeteix entre la gent del poble tot mirant cap a les cases d’una de les possessions més emblemàtiques de Bunyola: ¿que passarà amb Can Mas? La resposta és en el vent, com diu la cançó. El vell temps espera cedir el pas al temps nou a Can Mas. I una altra energia substituirà el llum que hi encengué la família Morro durant 74 anys.